login
Inicia sessió

register
Registra't

EL QUE NO TENIM GANES DE FER

El metge, la Sandra, la secretaria i el senyor X .... (que aprofiti!).

Se sentia com una gota d'aigua que està apunt de veure's abocada cap a l'immens forat negre que representa l'aigüera. No tenia ni la més remota idea de quin se suposava que era el seu paper i tampoc estava tan avesat - o tenia tan de morro - per anar-ho a preguntar a la que semblava una secretària amb cara de pocs amics. Els qui estiguin acostumats a tractar amb administracions i secretariats, reconeixeran que no hi ha res que espanti més que una secretaria amb cara de buldog - pels qui no entenguin de races de gossos (que hom considera de cultura general) comunicar-los que la raça buldog es caracteritza per tenir la cara molt arrugada i la boca caiguda, de manera que sembla que sempre estiguin tristos, generalment la major part de representants de la raça tenen tendència a no controlar els músculs bocals, de manera que la saliva - també coneguda popularment com a baba - els hi rellisca de la comissura labial -. Després d'aquest petit parèntesis aclaridor, pels qui no presten ni un borrall d'atenció a les frases fetes populars catalanes, prosseguiré a explicar aquesta fascinant història que avui ens ocupa.

Els fets que intentava aclarir en el paràgraf anterior abans de veure'm obligada a descriure una raça de gos en concret per fer més entenedor el símil de la secretaria, era el següent:

- El nostre protagonista - és a dir, el senyor/a que avui ocupa el personatge central de la història - s'està esperant per ser poder ser atès en una de les formoses institucions del nostre petit país.

- La secretària, que representa que va comunicant els torns - ja que és una de les múltiples feines que per llei ha de complir per completar el seu contracte (molt a desgrat seu) i poder cobrar a final de mes, ja que té una clàusula que així mateix ho especifica. Aquesta secretària en concret, té cara de pocs amics - recordeu el símil amb el buldog - i a més a més sembla anar molt atrafegada, de manera que el protagonista de la nostra història (anteriorment anomenat) té por que s'oblidi que la sala d'espera està plena de gent que espera pacientment, sense mirar gaire fixament a la secretaria, per ser atesos.

Miraculosament, la secretària no s'oblida de la gent que la rodeja, i tot i tenir cara del buldog (terme anteriorment descrit - ja no es farà més èmfasi en aquest aspecte de la serceraria - ), és bastant eficient, i al llarg d'una mitja hora la sala d'espera va mantenint un equilibri precari, però que tot i ser precari no deixa de ser equilibrat. Davant de la sorpresa del nostre protagonista, només s'ha d'esperar uns quaranta minuts per sentir el seu nom cridat des de la boca pansida de la secretaria.


Ja dins la consulta del doctor, el nostre protagonista té la sensació de ser un porc que, popularment com li diuen els castellans, li arriba el seu Sant Martí (extret de la frase popular: "A todo cerdo le llega su Sant Martín"). Comencen a suar-li les mans i recargola els dits polzes l'un amb l'altres. S’asseu a la cadira de la consulta del metge com si esperes el veredicte final d’una sentència a mort. Està malalt? Es curarà?

El metge, al seu torn (si us fixeu és el tercer protagonista que apareix a la nostra historieta), també està nerviós, però per un motiu molt diferent al del pacient. Resulta que ahir es va atrevir a exposar els seus sentiments a la Sandra – la subdirectora general del departament de recursos humans -, i aquesta va acceptar, després d’un període llarg de demora, anar a sopar amb ell. Per tant està nerviós perquè aquest vespre ha de demostrar la seva vàlua com a mascle de l’espècie humana. Però ara ha de fer un esforç sobrehumà per deixar de pensar en l'escot - per cert, molt ben dotat - de la Sandra i centrar la seva atenció a l'historial i el pacient que té al davant. Intentarà llegir l'encapçalament de l'informe:

- Senyor X

- Edat: 47 anys

- Motiu de les seves reiterades visites: es queixa de mal al fetge i a la part posterior del múscul del ventricle de l'orella esquerra (estimats lectors, no us espanteu, no tenim ventricles a l'orella esquerra).

La Sandra jugant a tennis, la Sandra vestida d'infermera, la Sandra passejant un buldog... a no, això últim no que semblarà que la Sandra passegi la secretaria (ho se, se que us he dit que no faria més referències a l'increïble similitud de la cara de la secretaria amb la cara d'un buldog, però com ja he dit, és tan increïble que semblen germans!). La Sandra menjant un gelat, el metge i la gerent.... la Sandra suada..... la Sandra......

Com podeu observar el metge està distret, i com que és un home, és a dir, que només pot fer una cosa a la vegada (oh, quin comentari més groller!), primer ha llegit les tres primeres frases de l'informe, com ja s'ha explicat anteriorment i després el seu pensament totalment lícit, ha començat a divagar sobre un possible futur amb la gestora de recursos humans de l'hospital. Per tant, ja tenim el nostre pacient observant amb cara de preocupació un doctor que l'únic que pot pensar en aquells moments és en el provinent escot de la Sandra.

Arribats a aquest punt el pacient té tres opcions:

1) Cridar l'atenció del metge i reclamar-li el bon tracte que tot pacient mereix.

2) Esperar pacientment que el metge desperti del seu estat hipnòtic i es digni a auscultar-lo i a fer-li les conseqüents proves.

3) Marxar indignat i proferir insults al doctor, la seva família i centrar-te especialment amb la mare del metge. Posteriorment, adonar-te'n que tota la sala d'espera de l'hospital t'està mirant, i amb un gest dramàtic però que no li manqui força, pujar el tercer pis, on casualment es troba el departament de recursos humans i demanar per posar una querella. No se perquè però tinc la sensació, que qui t'ajudarà a querellar-te contra el doctor per falta d'atenció, serà una gestora molt atractiva anomenada Sandra.


I tu.... què faries?

Comentaris (2)15-09-2011 15:16:28

Ni més ni menys que Paul.

En Paul sabia que allò no era normal, i conseqüentment que no podia durar gaire més temps. Però inevitablement li semblava tan fantàstic i màgic que guardava la més secreta de les esperances per poder-ho allargar indefinidament en el temps.

Allò tan màgic del que en Paul es meravellava era contemplar el seu rostre al mirall. El seu bonic i petit rostre. El seu fron llarg i blanc, que segons com reflexava un petit reflex de color blanc al mirall. Aquelles entrades de cabells que l'edat no perdonava, però que a l'hora li donaven autoria per poder dir el que pensava sense haver-se de retenir gaire... aquelles celles molsudes que començaven a mudar-se i a transformar-se amb dos orugues blanques. Aquella separació tan gràciosa i característica que tenia entre l'ull esquerra i el nas, que moltes vegades feia que la gent es preguntes què fallava en aquell rostre i que també provocava el plor dels nens més petits. I els ulls, aquelles dos conques petites però no tan petites com pèsols, d'un color indescriptible, únic, en certa manera inventat. No podria acabar la descripció sense parlar-vos del nas. El nas d'en Paul era una caricatura de la torra de Pisa.. i sí, se que estas pensant que no pots ser, la torra de Pisa? però.. no pot ser que estigui més tort que aquest conegut monument. Doncs sí, estimat lector, el nas d'en Paul, començava al centre de la cara, com tota la resta dels éssers humans, però s'anava torçant fins arribar quasi a tocar l'orella dreta. De manera que semblava que el nas feia un esforç titànic per abraçar la cara d'aquell ésser pervers.

Tal com he dit abans, en Paul estava mirant el seu rostre al mirall, quan de sobte, un vailet que vivia dos carrers més avall, tirant una pedra des de fora la casa, va trancar el mirall on en Paul havia dipositat, momentaniament, part de les seves esperances.

Comentaris (0)10-08-2011 14:40:42

Tubabaja se largó (Nori, Paolo)

Avui m'agradaria citar dos frgaments d'un llibre que em vaig trobar pel carrer i que trobo genial:

El títol i l'autor estan citats al títol d'aquest artícle (i no cal que aneu corrent a les llibreries, perquè crec que costa de trobar, potser m'equivoco.. de totes maneres si algun dia cau a les vostres mans i us agrada la literatura de l'absurd us el recomano ferventment).

El primer tros es troba a la pàgina 23 i diu el següent: "Cuando vas al cine te passan dos coasa. La primera es que después te hacen preguntas: ¿Has visto la película A? Sí, debes decir. ¿Te ha gustado?, te preguntan. No, debes decir. Vamos, te dicen. Bueno, les dices. A mi me ha gustado, te dicen. Pero vamos, debes decir. Sí, te dicen. Muy bonita, te dicen. Entonces tú debes preguntar: ¿Has visto la película B? No, te dicen. ¿No?, debes decir. No, te dicen, me la he perdido. Lástima, debes decir. Luego te preguntan: ¿Te ha gustado la película C? Sí, debes decir. ¿Sí?, perguntan. No, perdona, debes decir. Ah, te dicen."

El segon que és més llarg, però no per això més important es troba entre la pàgina 57 i la pàgina 58 i diu així: "Por ejemplo, la hipótesis de que a mí mientras voy a la presentación de mi novela en la librería más importante de la provincia, con todos los periodistas acreditados, y también alguno no acreditado... Si mientras voy de camino a esa presentación, decía, me cae en la cabeza una piedra, por ejemplo, una piedra que sería un ladrillo que cae de una casa en ruinas, deteriorada, por ejemplo, por un terremoto que puidera tener lugar de aquí a enero, porque mi novela debería salir en enero... Y si, pongamos, habí fondos para restaurar esa casa, pero por un retraso buracrático aún no han empezado las obras, ni siquiera los trabajos de protección necesarios para evitar el riesgo de daños personales, daños provocados pero accidentes fortiuitos como, por ejemplo, la caída de un ladrillo. Si mientras voy de camino a la presentación, decía, a mí me cae en la cabeza el ladrillo, y si por casualidad yo no quiero saber nada de ambulatorios, porque para mí es demasiado importante la presentación con todos los periodistas acreditados, y también los no acreditados; y si por ejemplo llego a la presentación no en plena posesión de mis facultades mentales y sin mi habitual vena dialéctica, que me permitiría, en condiciones normales, quedar bien y determinar el éxito de mi novela apenas impresa en un número impreciso de ejemplares por un editor de Ravena; si por casualidad, decía, llego a esa presentación con las funciones mentales convulsionadas, de modo que mi cerebro capte directamente en el subconciente, pasando por alto todo el amasijo de filtros inhibidores, proque en mí debe de haber una masa bastante consistente, y en consequencia empiezo a constestar a todas las preguntas con la misma resupesta, que sería: Sí, sí, cierto, cierto; he publicado una novela. Y los periodistas, que no saben nada del incidiente que acaba de ocurrirme, porque yo, en los lavabos de un bar, he tratado por todos los medios de ocultar las señales de la imprevista colisión entre el ladrillo y yo, y lo he conseguido; si los periodistas, decía, deciden que soy un pobre demente y que es mejor no decirles nada a sus lectores de esa tarde perdida haciendo preguntas a uno que sólo repite que acaba de publicar un libro, y se van todos dejándome solo, no antes, sin embargo, de que el más paciente de ellos intente establecer algún contacto conmigo, diciéndome en tono comprensivo: Sabemos que has publicado un libro, dinos algo más. Aunque luego renuncie, después de oírme replicar: Sí, sí, cierto, cierto; he publicado un libro. Si todos los periodistas se fueran dejándome solo con mi derrota, como se dice en las canciones, y con la tumefacción que me ha provocado el susodicho ladrillo, y dicidieran de común acuerdo no mencionar mi novela, y telefonearan a sus colegas de las ciudades cercanas y lejanas y les pidierans que no hablasen de la publicación de mi libro, y sus colegas accedieran y les aseguraran que nadie hablaría de la publicación de mi libro, de mi pobre libro, y luego mantuvieran la palabra y no hablasen de la publicación de mi libro...En resumidas cuentas, para no alargarme, si por una de esas desgraciadas e inevitables casualidades mi novela resultase un fiasco colosal, indudablemente me convertiría en la sobmra de lo que soy."

This is all...

Desitjo per a tothom una bona vetllada amb la millor companyia que exigeix el temps.

Comentaris (3)08-06-2011 13:36:03

Mirar sense tocar

Ahir va ploure. Avui potser, tampoc ho sabia, tampoc li importava.

Restava ajegut al terra de la seva freda cuina, sense res més a mirar que l'armari tacat de sang que tenia al davant. Ella ja no hi era, ja no podien parlar, se n'havia anat, s'havia mort, sense ell.

Eren una parella vella, construida a base de confiança i amor. Això no es feia, un no es moria per deixar tirat a l'altre. No s'hi valia, no hi havia dret. En aquesta vida només corren dos classes de persones "Les criatures i els lladres" i ella havia corregut als barços de la mort sense esperar-lo, és clar que ell sempre havia estat més lent amb tot, però això tan era. No hi havia dret!.

Estava clar que clavar-se al ganivet a la panxa sense pensar-ho massa tampoc havia estat la millor idea de la seva vida, només calia veure'n el resultat: Portava dos dies dessagnant-se sense acabar-se de morir a la cuina. Morir a la cuina era una situació que li semblava un xic trista, sense res millor a mirar que l'armari del davant, sense la comoditat del sofà o del llit... només rajoles fredes i sang, molta sang..

(to be continued...... o potser no.)

Comentaris (2)03-02-2011 10:08:26

Com matar l'alumne. Quatre passos bàsics.

Carta al meu estimat professor:


Benvolgut/a,


Escric amb motiu de la meva energètica reafirmació que no moriré per molt que t'hi escarrassis.

Hauries de saber que, per matar un alumne, en fas prou en quatre passos bàsics:

1) És importantíssim que les classes siguin matadorament avorrides, tant que ni amb dos cafés puguis evitar que se't tanquin els ulls (hi ha uns quants professors especialitzats en aquests menesters, només cal que observis la reacció dels alumnes en sortir de les seves classes: si surten entussiasmats i somrients, no cal que t'hi escarrasis, aquest no és el teu home; si en canvi, surten cridant socòrrs i peguen a la màquina de café perquè està fora de funcionament, aquest és el teu home. - Pots anar a parlar amb ell - suggerència: porta una llibreta i pren apunts.

2) No t'oblidis a cada classe de recordar la dificultat extrema de la teva assignatura!

3) Assegura't de no penjar els apunts fins a l'últim moment - com més tard, més emoció - . Aquest pas és important observar les cares dels alumnes uns dies abans de l'examen. (Ho dic perquè s'han donat casos d'hipocondries agudes just abans dels exàmens i llavors els professors que utilitzen aquest pas es senten culpables ..)

4) És important, també que el dia de l'examen els hi enviis un correu on hi hagi algun apunt d'últim hora - Tothom farà xuleta i et serà molt més fàcil corregir, ja que reduiràs el nombre d'exàmens - .

Si seguin tots aquests passos bàsics l'alumne resta viu el dia de l'avaluació, no t'atabalis. Només fa falta una mica de cianur al café.

La resta, bufar i fer ampolles!

att:
Anònim

Comentaris (2)20-01-2011 16:52:05

Mà dreta, mà esquerra. Què tries avui?

Com cada dia baixava les escombraries. A la mà dreta portava la bossa que havia de tirar al contenidor marró, que anava a parar a la planta de triatge i posteriorment a la planta de compostatge, que convertien la merda amb una espècie de fang que fertilitzava els camps que llavors cultivava un pagés, que n'extreia pomes, les venia al supermercat i ell anava a comprar pomes al supermercat, clutivades pel pagés que utilitzava fang que es feia amb la seva merda, això pel que fa a la mà dreta.A la mà esquerra, una simple bossa que tirava al contenidor de color gris, que es portava a l'abocador i s'enterrava, juntament amb la merda de molta altra gent.

No entenia per què però preferia la mà esquerra, era tot un procés més simple, més fàcil de seguir i que acabava bé, acabava com els humans; enterrats. L'altre procés, és a dir, l'altra mà requeria de molts passos prèvis abans de finalizar i era molt més complex de seguir i acabava diferent, no s'acabava enterrant la merda, s'acabava reutilitzant-la. Quina societat sana volia menjar-se la seva pròpia merda? - ell mateix s'ho contestava. - Cap!.

Però, efectivament senyores i senyors, allò era el que li havia tocat viure. I simplement s'hi havia de resignar

[youtube]iH8OWmO6Afg[youtube]

Comentaris (3)18-01-2011 19:07:05

Què faig jo aquí?

De vegades no es podia ni mirar a la cara... bé, de fet.. li agradaria coneixer a la persona que és capaç de mirar-se a la cara sense trencar-se el coll. Però, el que volia dir ell és que metafòricament no es podia ni mirar a la cara, de les vegades que l'havia cagat sencillament deixant marxar allò que més li importava. No eren grans coses.. una abraçada que queda pendent, un petò, un simple adèu, un gest afectiu amb la mà...... tot i així, aquestes petites coses que al principi pots ignorar, acaben aclaparan-te, obssionan-te, fins que ja no pots parar de pensar el perquè de tot allò, el perquè a tu no et saluden, no t'estimen, no et volen.... en resum... el perquè t'odien.

La gent no diu mai que odia una altra persona obertament, no... La gent és més de xinxar... com aquells nens petits que instiguen els altres a fer malifetes mentre ells s'ho miren des del racó i quan el mestre pregunta qui ha fet tal són els primers a acusar a l'altre. Aquesta gent que jo en dic malparida- que és políticament incorrecte - resulta que és la que acaba triunfant a la vida.... i tu et preguntaràs per què?

Benvingut al meu món.

Comentaris (2)09-01-2011 16:46:47

Els guapos som tots

Eus aquí la història d'un senyor que sempre es mirava al mirall. No perquè fos guapo, ni perquè fos molt lleig, simplement li ensussiasmava la idea de que.. allò que ell veia el mirall era el que la gent veia quan el mirava.

Nose si us heu parat mai a reflexionar-hi... realment és una idea facinant. Allò que tu penses que la gent veu.. no és realment allò que tu mostres. Tu pots estar convençut, per exemple, de que l'altre persona nota que tu t'has disgustat, perquè has fet mala cara en cert moment. Però això no sempre és així, i segur que teniu un munt d'exemples per il·lustrar-ho.


Doncs vaja, el senyor de la nostra història tenia un problema, perquè tothom el tillava de presumit i ell no ho era.

un dia, fart de què la gent se'n ries d'ell, va decidir gastar una broma als seus conciutadants. Es va llevar a les tres de la matinada i va anar casa per casa pintant bigotis i carotes a la gent que dormia. E

Els veïns no van estar gaire contents quan es van mirar als seus respectius miralls, i convençuts que no s'equivocaven van anar a buscar el nostre protagonista - que estava dormint perquè s'havia passat la nit llavat pintant bigotets - i li van tallar el coll.

Comentaris (2)07-01-2011 02:08:03

El dia que em jubili.

Història tonta (no cal que es llegexi)

[...] Amplia l'article >

Comentaris (1)29-12-2010 16:16:04